10 acessos
Susanna té una casa enllà de la ribera. Us hi porta a sentir l'aigua i les barques, al capvespre. I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta. I ella us dóna te i taronges d'unes terres estrangeres. I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella, de seguida us capta l'ona. Mira el riu i deixa entendre que ella té un amor per sempre. I voleu fer el camí amb ella. I sabeu que ella el fa a cegues. I sabeu que ella es confia, que el seu cos es dóna al vostre per no res. I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua, va passar un temps fent de guaita i va veure que el buscaven de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven. I va dir: «Des d'ara, els homes mariners seran i amb barques aniran...». Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre. Solitari com un home, deixà anar sobre nosaltres el seu clam. I el camí que ell fa feu vostre i voleu seguir-lo a cegues. Confieu potser per sempre. L'esperit d'ell mou el vostre com un cos. I llavors Susanna us porta fins al riu amb la mà estesa. Al vestit, hi duu les roses i els parracs de les trinxeres, mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra. I us ensenya a veure coses que no hauríeu sabut veure, entremig d'escombraries i entremig de flors enceses, com hi ha herois entre les algues, com hi ha infants que amor no tenen. I Susanna el mirall desa. I voleu fer el camí amb ella.
I voleu seguir-la a cegues. Confieu potser per sempre. L'esperit seu ella ajusta al vostre cos.